L’evolució humana, de la mà de l’arqueologia i de la genètica, ens han portat a acceptar que som una espècie animal més —singular, d’acord, però animal de cap a peus.
Acaba d’arrencar la regata preliminar a Vilanova i la Geltrú i de seguida volem a més de 40 nusos de velocitat (74 km/h!) sobre la pell de l’aigua, amb el buc del veler AC40 completament aixecat. I de cop, entre el vertigen del vent i les onades, ens assalta un dubte a mig maniobrar el velam.
Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.
En català, el masculí és un gènere imprecís i desdibuixat, tant en la forma com en el sentit: en la forma, resulta que una paraula masculina pot acabar amb qualsevol so (un plat, el sol, un lluç, un balancí, un futbolista
Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius.
Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també
A l’hora de fer exercicis que impliquin un contacte del cos amb el terra sempre és més prudent (i més agradable) fer-los a sobre una espuma prima i flonja, que esmorteeixi els impactes.
Els clubs esportius ho saben: les plantilles de les categories absolutes et poden donar èxits avui, però, a mesura que els que hi juguen es vagin fent grans, caldrà recórrer a la joventut que ve del