Des del canvi d’hora de finals de març que ens hem trobat instal·lats en plena primavera. Quasi sense haver-ho vist venir, les cases s’han anat obrint als corrents d’aire i els carrers s’han omplert d’una xerradissa que es confon amb els crits dels falciots pels terrats. En resum, que ha arribat el bon temps, i amb el bon temps, les ganes de tornar a fer exercici a l’aire lliure. 

Podria ser un moment crític. Encarats al mirall i amb dificultats per entrar a la roba de l’any passat, hi ha el perill que ens vinguin remordiments pels mesos d’hivern que hem passat explorant les plataformes de continguts o l’oferta gastronòmica de la ciutat, en comptes d’invertir-los al gimnàs. Però les coses van com van, les sèries i els platets també fan profit i la gràcia de l’exercici és que sempre estàs a temps de tornar-t'hi a posar.

Podem estrenar el solet amb una caminada a bon ritme per terreny planer, per recuperar sensacions i el gust de retrobar o descobrir paisatges. A diferència del que passa anant en vehicle o corrent, la velocitat de desplaçament quan caminem ens permet assaborir l’entorn i generalment ens evita accidents irreparables. 

Qui sap si a partir d'aquí ens vindran ganes de tirar cap al desnivell i els espais naturals del senderisme... Qui l’ha practicat sap que hi ha poques activitats que aportin tanta vitalitat i tanta eufòria com aquesta de seguir camins i corriols de pols i de roca sota l'ombra dels arbres, a recer del vent. I encara millor no gaire lluny d’un rierol que cantussegi sobre un llit de còdols o amb el llambreig d’un estany a la vora darrere el canyissar.

Continuem caminant. Del senderisme podem passar a la marxa nòrdica, fent anar alternativament els bastons alts i amb empunyadura, per descarregar els genolls i aconseguir que l’exercici inclogui també la musculatura de braços, pit i espatlles. Podríem dir que la marxa nòrdica és l’esquí de fons del bon temps, amb l’inconvenient que no podrem lliscar sobre la neu però l’avantatge que tampoc hi passarem fred. 

És clar que sempre hi ha la possibilitat de tornar al mar d’on van sortir les primeres bestioles inquietes. És tan plaent caminar descalços pel bot de l’aigua, en contacte directe amb la sorra i entre esquitxos d’onada!  O, fins i tot, quan el dia avanci i el bon temps s’imposi, ens podem interessar per la marxa aquàtica, que també implica caminar i fer exercici però aquí, com diu el nom, directament dintre el mar. Caminar per un espai controlat amb l’aigua entre la cintura i el pit —si pot ser darrere un guia que sàpiga ben bé per on trepitja— és una manera excel·lent de recordar que també nosaltres som natura. 

Totes les caminades primaverals tenen sobre nostre efectes siderals.