Passats Montecarlo i el Godó, la temporada de terra batuda té el punt culminant en el torneig de tennis de París (el Roland Garros), pertanyent al Grand Slam. Recentment els organitzadors han decidit que es disputi entre el 30 de maig i el 13 de juny, és a dir una setmana més tard de la data prevista, amb la idea de facilitar l’assistència de públic. Doncs bé, aquest endarreriment trepitja les dates de tornejos menors però, en contrapartida, ens deixa uns dies de coll per perfeccionar la nostra tècnica de la volea abans d’anar-hi a jugar.

I és que acabar un punt amb una volea a la xarxa impossible de tornar és, no ho negarem, una sensació esplèndida: ens compensa la correguda per la pista, demostra que tenim reflexos, ens premia el joc ofensiu i, sobretot, fa saber a l’adversari que no hem vingut a passar l'estona.

Però quin és el moment adequat per a pujar a la xarxa en condicions de fer una volea?

La resposta immediata és després d’un bon passing shot, que enganxi el nostre adversari avançat i l’obligui a tornar-nos una pilota tova i sense malícia —just el que ens cal per connectar una volea. Ara bé, això funciona si el nostre passing shot és excel·lent. Si no, ens arrisquem a veure passar la pilota mentre correm esbojarradament cap a la xarxa sense cap possibilitat ni tan sols d'intentar la volea.

És per això que ens convé treballar altres estratègies de preparació de la volea, que són més complexes d’executar perquè requereixen un nivell de joc més elevat però que també ens poden reportar més alegries. I per això a Roland Garros ens han donat aquesta setmana de coll, oi?

Per exemple, podem provar un cop d’aproximació, especialment tallat, de trajectòria baixa i bot lluny de l’adversari. O atacar-li el costat contrari a la raqueta amb un cop liftat que boti ben amunt. O enviar-li un globus al fons de la pista que l’obligui a retrocedir. O, just a l’inrevés, regalar-li una deixada que el faci córrer cap a la xarxa traient el fetge per la boca. Es tracta, en tots els casos, d’aconseguir que ens torni una pilota curta i tan forçada que ens doni opcions de volea a tocar de la xarxa.

Una tàctica encara més complexa és el joc de servei-volea, una visió romàntica del tennis bastant oblidada en els últims anys (tot i que són paraules majors: parlem de jugadors com John McEnroe, Martina Navratilova, Stefan Edberg o Serena Williams). És a dir un servei demolidor, una correguda cap a la xarxa i una volea per a tancar el punt. Fent-ho així assegurem punts curts i espectaculars i demostrem un optimisme a prova de bomba.

Complicat? Bé, és cert que és justet perquè en realitat només hem guanyat una setmana de preparació amb el canvi de data del Roland Garros. Però amb dedicació, una bona escola, el nostre talent natural i una autoestima disparada, qui ens diu que no podrem aconseguir una volea digna d’un gran eslam? O del Grand Slam, fins i tot...

Llàstima, només, que les pistes de terra batuda del Roland Garros siguin lentes i que el joc de volea funcioni sobretot a les superfícies ràpides, i més concretament a les pistes d’herba. Bah, si no tenim sort al Roland Garros, la mateixa preparació ens servirà dues setmanes després per a anar a jugar a la gespa de Wimbledon. Que els somnis no entenen de confinaments ni tocs de queda…