Els dies clars d’ara fan pensar en els velers. En matins d’avançar sense soroll, sense fum, sense motor, per espais quasi nets i quasi verges. Paisatges de somni que encara existeixen. 

Però no parlem de mars d’estiu, del clapoteig de l'aigua al capvespre i d’històries d’amor en anuncis de cervesa. No. Parlem de navegar per l’aire i veure, molt avall, la terra. Parlem de cabines individuals o biplaces. Uns altres velers.

Perquè els velers també són planadors en forma d’avió d’ales molt llargues. Com que no tenen motor, per llançar-los es recorre habitualment a un remolcador —un altre avió que s’enlaira arrossegant-los fins a uns 500 m d’altitud.

I, després, comença el vol a vela. Enmig del silenci, durant centenars de quilòmetres, el pilot guanya altura per mitjà de tres tipus de vol que aprofiten els corrents d’aire ascendents: el vol de vessant (seguir l’aire que s’eleva després de topar contra el vessant d’una muntanya), el vol tèrmic (ascendir amb el corrent generat per l’escalfor de la terra a la primavera i l’estiu) i el vol d’ona (deixar-se portar per l’ondulació del vent per sobre les grans muntanyes).

És temps de navegar per mars de núvols i d’aire, entre els ocells, a bord d'un veler. Gairebé com un Peter Pan.