Penal a favor

llançament de penal

Fins i tot  les persones menys aficionades al futbol han sentit a parlar algun cop dels penals. Saben ―sense tenir-hi cap interès― que un penal és un xut de falta a porteria sense més oposició que la del porter clavat a la línia de porteria. I que el llançador s’hi juga sobretot el fracàs, i el porter, la glòria.

En canvi, lingüísticament no és gaire clar per quin camí l’anglès penalty (més o menys pronunciat [pèn(a)lti]) es va convertir en el català penal, amb la desaparició de la síl·laba final. I amb aquesta síl·laba tònica just allà on els anglesos pronuncien una vocal neutra gairebé imperceptible, cosa que, a l’època, feia esgarrifar Pompeu Fabra.

Però van ser els aficionats de l’època els que van acabar imposant aquesta pronúncia. Potser perquè, com argumentava Valentí Castanys a El Xut!, anava molt bé per cridar des de la tribuna del Barça (molt més, deia, que “Faaalta greu! Faaalta greeeu!”). Entre això i que penal ja era, com a adjectiu del dret, una paraula catalana (amb origen en el mateix mot llatí que penalty), la cosa devia quedar fixada. Si fins i tot hi havia la rima amb animal, tan pràctica per als energúmens que es dirigien a l'àrbitre... Què més es podia demanar?

En llengua (i encara més en llengües interferides) l'acadèmia i els que s'hi dediquen analitzen, proposen i prescriuen, amb passió i amb ciència, per endreçar-la, protegir-la i fer-la útil. Però al final la llengua pertany als parlants i són ells els que acabaran decidint.

El *penalty anglès, doncs, ha quedat definitivament establert com a penal. I, com que l'ús popular va fent via, qui sap si d'aquí a uns anys de l'acció d'aturar-los en direm fer un Ter Stegen. Concretament, un Marc-André ter Stegen.