Si haguéssim de posar-nos ara un nom com a espècie, podríem deixar-nos estar d’Homo sapiens (entre el canvi climàtic, l’extinció massiva d’espècies i les guerres, que siguem savis és opinable) i anomenar-nos, per exemple, humans esportius. Des de fa uns quants anys, vivim en l’època de l’esport: el practiquem, el seguim, l’utilitzem com a metàfora, en vivim. Qui més qui menys fa esport, sigui activament o pagant la quota d’un gimnàs sense posar-hi els peus.

Ep, però fem esport o fem deport? Som esportistes o deportistes? Critiquem la poca esportivitat d’un equip o la seva poca deportivitat? Anem a pams.

En les llengües romàniques

La història d’aquesta paraula fa giragonses. Esport ve de l’anglès sport, escurçament del francès antic desport. Pels romans deportare volia dir ‘transportar’; en les llengües romàniques, deportar-se va prendre el sentit figurat 'transportar-se en esperit, entretenir-se' i deport/desport, per tant, van passar a designar el lleure, l’entreteniment plaent; però, en mans angleses, això es va reconvertir en el que avui entenem per esport —és a dir reglament, competició, esforç i quota de gimnàs. Finalment, en el segle XIX, quan es van escampar pertot les activitats competitives inventades a la Gran Bretanya, els francesos van optar per anomenar-les amb la paraula anglesa: sport.

Què fan les altres llengües romàniques? En italià, com en francès, van reservar diporto per al sentit tradicional i van manllevar sport per al sentit de l’anglès. En canvi, en castellà les autoritats lingüístiques van optar per donar a la paraula tradicional deporte el nou sentit que havia adquirit sport en anglès, de manera que ara deporte tant vol dir entreteniment com esport. I en portuguès van tirar pel camí del mig: a Portugal fan anar desporto i al Brasil esporte, amb el mateix sentit.

En català

I nosaltres? En català també hi havia deportar-se (utilitzat per Ramon Llull, per exemple), amb el sentit d’entretenir-se. I, en la normalització de la llengua de principis del segle XX, es va decidir deixar per a deport el sentit tradicional (‘Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’) i anomenar esport les noves activitats físiques. És a dir, exactament igual que en francès i en italià.

Cal dir que, a banda de l’especialització de sentits i del que han fet altres llengües, van a favor de l'acceptació de esport dos arguments més prou importants:

• En totes les llengües romàniques, les formes deportar-se i deport estaven pràcticament en desús ja en arribar el segle XIX.
• Un cop afegida aquesta e inicial (igual que en escàner o estop), esport ens sona catalaníssim. De fet, s’acaba igual que port (i aeroport, transport, etc.), fort, mort, import, sort… Ens passa igual que en francès. En canvi, esport no s’ajusta gaire a la pronúncia del castellà i del portuguès (ni de l'italià), que per a les mateixes paraules fan puerto/porto, fuerte/forte, muerte/morte, importe i suerte/sorte.

En resum: L'opció que va prendre el català va ser parlar d'esports, esportistes, esportivitat i clubs esportius.

Gràcies a això ara, si volguéssim, podríem dir que ens deportem fent esport. O que estem fent deport quan estem ajaçats a la platja, sense fer res més que sentir com van i venen les onades, en un esbarjo plaent a l'aire lliure.

Seguint aquesta distinció, el TERMCAT té publicat des del 2010, amb actualitzacions anuals, el Diccionari general de l’esport. Encara que (no ho negarem) també podria tenir gràcia un diccionari del deport; potser deportant-nos no faríem tanta salut com amb l'esport, però en trauríem també plaer i ens estalviaríem —de passada— la quota del gimnàs.