En l’esport no sempre hi ha una correspondència directa entre les habilitats físiques i tècniques de qui el practica i els resultats que obté. Ni, evidentment, entre les il·lusions que hi diposita i la satisfacció que en treu. Més o menys com a la vida, oi?

Perquè resulta que hi ha esportistes professionals que sucumbeixen a la pressió de l’entorn i no rendeixen com podrien rendir. O exprofessionals que arrosseguen sense gaire nord la transició d’una vida d’èxit a l’anonimat creixent.

Això al cim de la piràmide, però… i a la base? Què podem fer amb les criatures que tornarien cap a casa el segon dia d’entrenament perquè no s’hi diverteixen? O perquè tenen famílies o tècnics tan exigents que els fan agafar por de fallar? Per no parlar dels esportistes aficionats a qui la família només veu el pèl quan travessen la línia de meta…

També arriben les lesions, a qualsevol nivell, que poden fer molt difícil tornar a fer esport pel temor de recaure o per la frustració d’haver perdut el nivell que es tenia. I com s’ho fan els àrbitres quan s’han d’imposar a esportistes buscabregues, pares que s’ho juguen tot a l’èxit esportiu dels fills i públic propens a l’insult?

Tot això, i més coses, és el que estudia (i intenta resoldre) la psicologia de l’activitat física i de l’esport, també anomenada psicologia de l’esport i de l’activitat física o, senzillament, psicologia de l’esport. Té en compte tots els factors psicològics associats a l’esport i l’activitat física en general, a tots els nivells competitius i en totes les franges d’edat. I s’adreça al conjunt dels actors implicats: als esportistes en primer lloc, però també a entrenadors i tècnics, àrbitres, professionals de la salut i entorns familiars.

A Catalunya s’hi dedica, des del 1982, l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport (ACPE), amb seu a l'INEFC de Barcelona, que, a més de psicòlegs i psicòlogues de l’activitat física i de l’esport, agrupa també els altres sectors que tenen relació amb l’esport.

Es tracta, en el fons, de poder treure el màxim partit de les habilitats físiques i tècniques dels esportistes. I, sobretot, de convertir la pràctica de l’esport en una activitat que ens ompli i que ens aporti satisfacció. Que respongui a les nostres il·lusions. Més o menys com a la vida, oi?