Probablement no trobaríem enlloc cap altra activitat amb una desproporció tan elevada entre les dimensions de l’àrea de joc i els estudis que ha generat o les obres de creació que s’hi han dedicat.

Parlem, és clar, dels escacs. Perquè l’escaquer, o tauler d’escacs, només té seixanta-quatre caselles (dividides en rengles i columnes) i setze peces per banda, però les més cèlebres partides (de Capablanca, que sabia català, Fischer, Kaspàrov, Anand o Carlsen) han estat disseccionades al límit en incomptables manuals per a iniciats i, alhora, han estat narrades amb tons èpics que apel·len a estils de vida, política internacional i febleses humanes.

En la realitat, els enfrontaments dels anys 90 del segle XX entre Kaspàrov i la màquina Deep Blue d’IBM van certificar que, en aspectes concrets, la intel·ligència humana ja no era la més capaç de les que habitaven la Terra. Però, en la ficció, ja feia uns quants anys que Antonius Block s’havia enfrontat amb la Mort davant d’un tauler, desesperat per trobar un sentit a la vida (El setè segell, d’Ingmar Bergman), o que un aristòcrata austríac havia posat a prova contra el campió del món l’equilibri psicològic i els coneixements resultants d’un empresonament en mans dels nazis (Novel·la d’escacs, de Stefan Zweig). En una línia similar, avui Beth Harmon intenta compaginar genialitat escaquística i addiccions a Gambit de dama (novel·la i sèrie televisiva amb assessorament de Kaspàrov).

I seria igualment difícil trobar cap activitat esportiva que pugui ser practicada amb tanta facilitat com l’anomenat esport mental en aquest temps de virtualitat, tocs de queda i confinaments. Fins i tot els dies més curts i el fred que treu el nas hi conviden. Les competicions estan aturades, sí, tant les convencionals com les de simultànies, partides ràpides o partides llampec. Però el seu espai per excel·lència és l’interior, i per això els escacs en línia han tingut un increment espectacular d’aficionats que hi dediquen més hores i de persones nouvingudes.

De fet, seguint les metàfores tan habituals amb els escacs, podríem dir que ara mateix tots juguem una partida contra la covid. Passada la fase d’obertura del març, en què ens va tocar recórrer a la defensa amb màscara, distància i higiene, estem en un mig joc incert, un intercanvi de cops i estratègies. Som peces sobrecarregades, amb múltiples responsabilitats i preocupacions; peons aïllats, de vegades, o fins peons endarrerits. Però sabem que entre aquest any i l’any que ve entrarem a l’última fase, el final, amb un clar avantatge posicional sobre l’adversari: la vacuna, que ens servirà per a fer escac al coronavirus i acostar-nos, implacablement, al mat.

[Apunt elaborat amb la col·laboració de la Federació Catalana d'Escacs.]