Quan s’acaba el Tour, hi ha un grapat d’aficionats que deixen el sofà de casa o pleguen la cadira de càmping del marge de la carretera i agafen la bici per recórrer alguna de les etapes que han vist per televisió —a un altre ritme però amb una tenacitat equiparable.
Ara bé, tot i que són cèlebres els trams de llambordes (el temut pavé dels ciclistes professionals) i que el pla i fins la muntanya mitjana donen més facilitats, el que realment fa somiar els aficionats són els ports per on passen les etapes d’alta muntanya: els ports de tercera categoria, els ports de segona categoria i, sobretot, els ports de primera categoria i fins els de categoria especial (Catégorie H al Tour, és a dir Hors catégorie ‘fora de categoria’), tant dels Alps com dels Pirineus.
Abans d’emprendre aquestes ascensions d’estiu, els aficionats estudien la llargada, el desnivell a superar, el pendent mitjà, les rampes màximes i el nombre de revolts. I també repassen la història que s’hi ha viscut, perquè els punts que han fet el mite del Tour requereixen posar el peu a terra o, almenys, afluixar la cadència de pedalada per fer-hi un cop d’ull.
Alguns dels ports de muntanya més coneguts dels Alps són el Galibier (de 2.642 m), on Marco Pantani va treure nou minuts al fins llavors líder Jan Ullrich, el 1998, sota la tempesta i amb el mocador de pirata posat; l’Aup d’Uès (en francès, Alp d’Huez, 1.850 m), amb vint-i-un revolts de paella i un plafó a cadascun per recordar els que hi han guanyat; l’Izoard (2.361 m), que el 1948 va permetre a Fausto Coppi recuperar 20 dels 21 minuts d’avantatge que tenia Bobet a la general, ara amb una estela en memòria de tots dos; el Ventor (en francès, Mont Ventoux, 1.912 m), la muntanya amb aromes de lavanda i assotada pel mestral on va morir Tom Simpson el 1967, per un col·lapse en què van intervenir la calor, l’esforç, les amfetamines i la insensatesa de no rendir-se mai, com recorda el memorial a mitja pujada on s’aturen tots els aficionats.
En el massís central destaca el Puèi Domat (en francès, Puy de Dôme), un volcà on s’arriba per un pendent del 12% els últims 4 km, tristament famós des del 1975 pel cop de puny contra Eddy Merckx d’un espectador que el volia veure perdre (i, efectivament, Merckx ja no va guanyar cap més Tour).
I en els Pirineus, en part integrats a la nostra geografia, hi ha els ports de Pèira Sorda (en francès, Peyresourde, de 1.569 m) i el Tormalet (en francès, Tourmalet, 2.115 m), amb el coll d’Aspin (1.489 m) com a enllaç entre tots dos, sense oblidar l’Aubisca (en francès, Aubisque, 1.709 m).
Però per què diem Aup d’Uès, Ventor, Puèi Domat, Pèira Sorda, Tormalet i Aubisca? Doncs perquè són els noms originals occitans i tots aquests llocs són d’Occitània, la gran regió francesa que durant l’edat mitjana i molt més enllà va ser tan pròxima lingüísticament, culturalment, socialment i políticament a Catalunya; en canvi, els noms que coneixem (Alp d’Huez, mont Ventoux, etc.) són les adaptacions que en va fer el francès, a cops tan absurdes com passar de Ventor a Ventoux.
Fer servir els noms originals és una mostra de respecte a Occitània i és, a la vegada, un recordatori de com són fràgils les llengües quan el poder decideix aniquilar-les i els seus parlants —forçats, incentivats, resignats o per pura desídia— van deixant d’utilitzar-les.
S’acaba el Tour i arriba, per tant, el torn del ciclisme aficionat. Planifiqueu bé les etapes, prepareu-vos físicament, estudieu què heu de portar. És temps de somiar (o fins i tot d’intentar escalar) el Galibier, el Tormalet, l’Aup d’Uès o el Puèi Domat, els gegants de la muntanya.
