Mentre els pastors del pessebre s’escalfen les mans al voltant de focs encesos aquí i allà (focs de plàstic o de bombetes que pampalluguegen), en instal·lacions esportives o a l’aire lliure dones i homes també s’escalfen, fan escalfament o escalfen parts específiques del cos (les cames, els braços, els abdominals), per tenir la musculatura a punt en el moment de començar l’exercici.

Ells (la dona que renta, el pescador adormit sobre l’estany de paper de plata, la pagesa amb el pollastre) porten admirablement bé la immobilitat del plàstic o el fang. Nosaltres, en canvi, de treballar tantes hores asseguts o drets, patim de l’esquena o sentim una tensió dolorosa a les espatlles (l’esquerra, la dreta, sovint totes dues), que ens porta a compensar-ho fent esport.

I això que ells dormen al ras i cauen sovint sobre el suro o el caminet de pedra, no com nosaltres que, quan fem exercicis a terra, desenrotllem l’estora o màrfega per estar més confortables i que ja ens assegurem de portar l’aïllant si el que ens tira són la muntanya i la tenda.

Però els dies de Nadal són sobretot infanteses. Els grans —més desenganyats, erosionats— ens mirem petits i joves convençuts que són el planter i que amb els anys seran una plantilla més forta, més bondadosa, més conscient i més feliç que tots nosaltres. I que sabran fer un món millor per a tot allò que l’habita.

Ara, això sí, és possible que les figures de pessebre prefereixin (de molt!) les mans cansades dels grans i que ja tremolin només de veure aproximar-se els ditets tafaners del planter, ensopegant pel camí amb la molsa i el suro…